02 d’agost 2007

Inici de la Història I

I

La ciutat semblava un buit ple de gent. Gairebé no recordava com havia viscut allà, però sí tenia present perquè va marxar. Cinc anys fora han sigut suficients per fer-li veure que no calia prendre mesures tan dràstiques. Però al seu moment va considerar convenient fer un punt i a part en la seva vida, acomiadar-se de la seva antiga feina, fer una abraçada a la gent que deia que se l'estimava i prometre que algun dia tornaria.

En Ferran caminava així per una Barcelona que ben podia ser per ell una ciutat visitada per primer cop. L'únic que li recordava la seva etapa anterior era el famós color dels taxis que rondinaven carrers conduint l'anònima gent als seus destins. I no és que la ciutat haguès canviat molt, ben prou al contrari, Barcelona és una ciutat que sap adaptar els seus canvis i la seva modernització a la seva essència romàntica que embueix els milers de turistes que per les dates estiuenques que corren fan Rambles amunt i avall.

La xafugor pròpia de les dates i el territori li semblaven noves a en Ferran, que constantment es refregava el front amb un mocador vermell que havia adquirit al lloc d'on venia d'una forma bastant curiosa.

Pujava Passeig de Gràcia, sense pressa, arrossegant una maleta que era tot el que portava de la seva vida desertora. Desertor. Aquesta paraula li rondinava constantment pel cap. Un dia abans de marxar, el fins llavors amic seu Adrià va dir-li desertor. En Ferran va respondre de forma bastant contundent, creient que així mostrava unes raons suficientment convincents com per argumentar la seva marxa més enllà de l'oceà. Però va ser una paraula que va acompanyar-li durant tots els dies de la seva nova existència. Una paraula que el va impedir gaudir plenament de tot el que esperava trobar al lloc de destí. Es plantejava dia sí dia també si realment no seria un desertor.

Va arribar a la conclusió que tots som uns desertors, perquè quan un projecte no funciona, es tanca i s'obre un de nou, i que precisament no desertar quan convé és signe d'una feblesa superior a la de fer les coses quan cal.

Però a aquest argument contraposava el fet de saber que potser si haguès lluitat una mica més no hauria sigut necessari marxar. Mai no ho sabria.

Ara per ara, només volia arrossegar les cames cap al primer hotel econòmic que pogués trobar. La seva economia s'havia ressentit per cinc anys vivint per sobre de les seves possibilitats. L'endemà seria un altre dia i, potser a la llum de la matinera Barcelona podria pensar sobre el seu futur.

Continua la Història als Comentaris...!